Valencià meridional

Valencià meridional

Tipus	dialectes del català
Dialecte de	valencià
Ús
Parlat a	País Valencià
Estat	Espanya
En verd, àrea del valencià meridional
Classificació lingüística
llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües romàniques llengües romàniques occidentals llengües gal·loibèriques llengües gal·loromàniques llengües occitanoromàniques català català occidental valencià
Característiques
Sistema d'escriptura	alfabet llatí
Codis
Glottolog	vale1255

El valencià meridional és un subdialecte del valencià que es parla al País Valencià, concretament a la Safor, la Costera, la Vall d'Albaida, el Comtat, part de l'Alcoià, la Marina Baixa, La Torre de les Maçanes, la Marina Alta i en la Ribera del Xúquer on no es parla apitxat. La pronunciació vocàlica i consonàntica d'esta zona es sol prendre més o menys com a estàndard del valencià.

Trets fonètics i morfològics

Font:

• Predomini de la variant perifràstica del passat sintètic: jo aní > jo vaig anar. Excepte a les zones no apitxades de la Ribera i la Safor, i també a alguns pobles de la Marina Baixa.
• Absorció de la i [j] a l'aplec -ix-: [ˈkaʃa] (caixa) en moltes localitats de la Marina Alta, la Safor, el Comtat o l'Alcoià.
• L'article plural masculí esdevé "es" davant substantiu començat per consonant: es bous i les vaques; però pren les formes els, les davant mots començats per vocal: els alacantins i les alacantines.
• Cal remarcar la presència en esta zona d'un altre subdialecte amb característiques peculiars: es tracta del parlar de Tàrbena on es conserva, en el codi familiar, l'article salat: es cotxe. A la Vall de Gallinera també es conservava l'article salat però va desaparéixer a començaments del segle xx.
• Conservació dels grups geminats "l·l/tl" o "nn/tn" en contra dels altres subdialectes del valencià. Encara que en molts llocs hi ha els recursos de "rl", "rn": ametla > [(a)·'mel·la] o [(a)·'mer·la], vetlar > [vel·'lar], cotna > [con·na] o [cor·na].
• Residus en molts llocs de l'ús del verb "ser" com a "trobar-se en un lloc" en comptes de l'ús del verb "estar" com en altres subdialectes valencians.
• Conservació en els municipis de Xaló, Llíber, Senija, Benissa, Teulada, Poble Nou de Benitatxell i a Xàbia de l'antiga geminada [ddʒ] per al dígraf "tg/tj" i sovint vacil·lant a la "j/g". Als pobles de Benissa, Senija i Teulada la "j/g" es manté [ʒ].
• Els pronoms febles es mantenen reforçats, contràriament als altres parlars, fins a produir cacofonies. El pronom feble "et" passa a pronunciar-se "at" (a part de la Marina Alta), "es" (a part de la Marina Baixa i part de l'Alcoià) i "el" (a la resta) i el pronom "em" a "en" o "am". Es mantenen a les dos Marines, la Vall d'Albaida, la Costera i la Safor els pronoms "mos" (ens) i "vos" reflexius (mo'n anem i aneu-vo'n), contràriament a la resta de comarques meridionals i apitxades que s'han convertit en "se" (se n'anem i aneu-se'n). A moltes contrades del valencià meridional existix un recurs molt notable quant a l'expressió "anem-nos-en" que és l'ús de la contracció 'mone o 'némon. (anem-nos-en → anem-mos-en → ane'-mo'n → ane'-mo'n → 'ne-mo'n → 'mo-ne)
• Les "-r" finals solen mantindre's excepte en zones de la Marina Alta i l'Alcoià on són inestables. Les "-r" finals dels enclítics a la costa de les dos Marines s'emmudixen: fer-los > fe-los, anar-se'n > anà-se'n i, en molts llocs, quan el pronom feble comença per vocal s'afegix entre el verb i el pronom una "v": tenir-ho > tení-vo, comprar-ho > comprà-vo, esperant-ho > esperan-vo.
• La desinència de la 1a persona del singular del present d'indicatiu és -e, però hi ha una excepció amb el municipi de la Vila Joiosa on s'observa una moderna gradual transformació a -ec en tots els verbs que tenen la conjugació de primera persona del singular del present d'indicatiu acaben en -e (jo pense → jo pénsec, jo sé → jo sec).

Harmonia vocàlica al valencià

Harmonització vocàlica

Com al valencià alacantí, hi ha una harmonia vocàlica generalitzada de l'última síl·laba acabada en "a" > [ɛ] i [ɔ]. Al valencià meridional, però, hi ha una zona on no es fa esta harmonització: La Marina Baixa a excepció de Benidorm, La Nucia, Relleu, Orxeta, Finestrat i La Vila Joiosa; la part baixa de la Marina Alta; L'Alcoià a excepció d'Alcoi; alguns pobles d'el Comtat i a La Torre de les Maçanes.

Hi ha quatre possibilitats d'harmonia vocàlica al valencià meridional:

• Sempre [-ɛ] (dona > ['dɔ·nɛ], terra > ['tɛ·rɛ]) la qual ocorre a Oliva, Alcoi, Sueca i Cullera. Esta harmonia és la base del parlar xeu.
• [-ɛ] o [-ɔ] quan hi ha [ɛ] o [ɔ] respectivament (dona > ['dɔ·nɔ], terra > ['tɛ·rɛ]), la qual es localitza als pobles de la Marina Baixa que realitzen l'harmonia, a part del Comtat, part de la Vall d'Albaida i de la Costera i la part baixa de la Ribera Alta.
• Sempre [-ɔ] (dona > ['dɔ·nɔ], terra > ['tɛ·rɔ]) la qual ocorre a la part de la Marina Alta que harmonitza, part del Comtat, la Safor a excepció d'Oliva, part de la Vall d'Albaida i alguns pobles de la Ribera Baixa.
• [-ɛ] quan hi ha [ɛ] (dona > ['dɔ·na], terra > ['tɛ·rɛ]). Este tret només ocorre a la població d'Orxeta.

Vegeu també

• Dialectes del català

Bibliografia

• Colomina i Castanyer, Jordi, (1991), El valencià de la Marina Baixa. Estudis del valencià actual. València: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Generalitat Valenciana.
• Beltran i Calvo, Vicent, (2005), El parlar de la Marina Alta: Microatles lingüístic de la Marina Alta (Annex) Departament de Filologia Catalana - Universitat d'Alacant.
• Atles lingüístic valencià Arxivat 2013-07-30 a Wayback Machine.