| dbo:abstract
|
- Abd-ar-Rahman ibn Muhàmmad ibn al-Àixath —en àrab عبد الرحمن بن الأشعث—, més conegut senzillament com a Ibn al-Àixath, fou un general omeia descendent d'una família noble dels kinda d'Hadramaut, net d' i fill de Muhàmmad ibn al-Àixath, un personatge notable però de segon nivell. Abd-ar-Rahman ibn Muhammad va participar en l'activitat política del seu pare. El 686 va combatre al costat de Mússab ibn az-Zubayr a la contra l'aventurer xiïta al-Mukhtar ibn Abi-Ubayd, i va instigar a Mússab a matar els presoners sembla que per venjar al seu pare. L'octubre del 691 el califa Abd-al-Màlik ibn Marwan (685–705) va derrotar i matar Mússab a la vora del . Va passar llavors al servei del califa Abd-al-Màlik i el seu germà Bixr ibn Marwan (governador de l'Iraq amb seu a Kufa) li va encarregar participar en una campanya contra els kharigites al front de 5000 milicians de Kufa, dirigits per l'omeia Khàlid ibn Abd-Al·lah ibn Khàlid ibn Assid (començament del 692); els kharigites, que s'havien acostat a Ahwaz, es van retirar després de 20 dies de lluita. Abd-ar-Rahman va anar després a Rayy d'on fou nomenat governador per Bixr ibn Marwan. Durant uns tres anys deixa de ser esmentat. El 694 al-Hajjaj ibn Yússuf, potser a causa de les queixes dels habitants del Hijaz, fou traslladat al govern d'Iraq, on acabava de morir Bixr ibn Marwan, el germà del califa. El govern que se li va donar no incloïa el Sistan (Sidjistan) ni el Khurasan però si el Djibal i Pèrsia, el que el convertia en el superior d'Abd-ar-Rahman. Al-Hajjaj va haver de combatre els kharigites azarika (azraquites) i després de la seva victòria la seva jurisdicció fou ampliada al Khurasan i Sistan (697) delegant el govern de Khurasan en el general Abu-Saïd al-Muhàl·lab ibn Abi-Sufra (697-701). Al mateix temps a Mossul el cap kharigita que tenia el suport dels Banu Shayban, feia incursions al territori entre Iraq i el Diyar Bakr i cap a l'interior de l'Iraq, i amb pocs homes va obtenir diverses victòries. Al-Hajjaj va cridar al general Abd-ar-Rahman des de Rayy i li va donar un exèrcit de 6000 cavallers, per combatre Shahib; Abd-ar-Rahman va seguir els consells del general Uthman ibn Said al-Djazal, que havia tingut ocasió de patir en carn pròpia l'habilitat de Shahib, i va fer una campanya amb molta precaució; com que la lluita s'allargava el governador de Madain Uthman ibn Katan es va queixar a al-Hajjaj i aquest va ordenar a Abd-ar-Rahman atacar, però fou derrotat pels kharigites que li van causar entre 720 i 1120 baixes, fugint els que van sobreviure cap a Kufa on també va arribar el general derrotat però es va amagar fins que al-Hajjaj li va concedir el aman (perdó). Les relacions dels dos homes devien ser bones, ja que Muhammad, fill d'al-Hadjdjaj, s'havia casat amb una germana d'ibn al-Ashath, però progressivament es van deteriorar: Abd-ar-Rahman era molt orgullós, es titulava Nasir al-Muminin (Ajudant dels Creients) i es considerava destinat a crear un imperi de les tribus iemenites; al-Hajjaj cada cop en desconfiava més, i el caràcter d'aquest feia el futur imprevisible. Al Sistan o Sidjistan, del que depenia el Kabulistan, el sobirà d'aquest territori esmentat com el Rutbil (probablement el Zunbil) resistia als musulmans; un dels sobirans va derrotar greument al governador delegat de Sistan, Ubayd-Al·lah ibn Abi-Bakra (698); per posar fi a la resistència i dominar tota la regió, al-Hajjaj va enviar des de Kirman (on suposadament havia estat enviat per castigar a un cap militar que no havia ajudat al governador de Sistan contra el Zunbil de Kabulistan) un gran exèrcit sota el comandament del general Abd-ar-Rahman ibn al-Àixath; pel seu magnífic equipament l'exèrcit fou conegut com l'"exèrcit dels galls d'indi" (Djaysh al-tawawis). Ibn al-Ashath va arribar a Sistan el 699 i va posar les tropes locals sota el seu comandament; va envair Kabulistan establint guarnicions a les posicions que ocupava i un servei de correu entre aquestes; quan va arribar a les muntanyes va retornar a Bust deixant per la campanya del 700 una penetració més agosarada. Però quan va informar a al-Hajjaj, aquest estava impacient i li va ordenar avançar ràpidament sota amenaça de ser substituït pel seu germà Ishak, i li va escriure diverses cartes pressionant i injuriant-lo greument tractant-lo d'incapaç i tou, deixant entendre a més a més que no retiraria les tropes (a les que no agradava servir tan lluny) fins a la victòria. Al-Ashath, que sabia que el conjunt de militars del seu exèrcit eren hostils a al-Hajjaj i a la guerra en aquells territoris llunyans, els va deixar decidir, i tots es van declarar per la revolta contra l'hegemonia siriana i de fet en darrer terme, contra el mateix califa. Coneguda la revolta milers d'homes es van unir a l'exèrcit rebel que va pujar a 100.000 soldats. Ibn al-Ashath va oferir un pacte al Zunbil de Kabul que aquest va acceptar immediatament (en cas de victòria de la rebel·lió el zunbil gaudiria d'avantatges, en cas de derrota hauria de donar asil a al-Ashath), i va avançar cap a Iraq. A la rodalia de Bàssora al-Hadjdj va quedar assetjat; va demanar ajut al califa que va enviar un exèrcit dirigit per dos dels seus fills. Els rebels van derrotar les forces d'al-Hajjaj prop de Tustar (24 o 25 de gener del 701); el governador derrotat es va retirar cap a Bàssora que aviat va abandonar i es va dirigir a al-Zawiya, entrant al-Ashath a Bàssora el divendres 15 de gener del 701. Tot seguit es va dirigir a Kufa amb els soldats natius de la ciutat deixant com a governador a Bàssora a l'haiximita Abd-ar-Rahman ibn Abbàs, però els ciutadans van acceptar l'aman ofert per al-Hajjaj i van expulsar la guarnició (l'aman va resultar ser una enganyifa doncs 11000 persones van ser executades quan el governador va recuperar la ciutat) que es va retirar cap a Kufa on a la ciutadella encara resistia Matar ibn Nadjiya. Milers d'iraquians es van unir a al-Ashath. Al-Hajjaj va deixar a Bàssora al seu cosí Ayyub al-Hakam ibn Abi Akil i es va dirigir a Kufa (abril del 701) i va agafar posicions a Dayr Kurra mentre al-Ashath les agafava a Dayr al-Djamadjim (disposava aleshores d'uns 200.000 homes el doble almenys que el seu rival); durant un temps hi va haver xocs menors sent el més important el d'al-Zawiya. El califa va ordenar fer propostes de pau (a petició dels notables de Damasc) contra l'opinió d'al-Hajjaj i va proposar als rebels la deposició del governador, l'equiparació de sous dels militars iraquians amb els sirians i per al-Ashath el govern de qualsevol ciutat de l'Iraq, però els rebels van refusar aquestes propostes, contra l'opinió d'al-Ashath que les volia acceptar. Els enfrontaments menors van seguir uns mesos. Finalment es va lliurar la batalla de Dayr al-Djamadjim (setembre del 701) en què les forces d'al-Ashath, després de portar la iniciativa la major part del dia, al final es van desbandar; Al-Ashath va fugir i va passar per Kufa on es va acomiadar de la família i va seguir cap a Bàssora. Al-Hajjaj va entrar a Kufa on va fer una matança entre els presoners i seguidors del general derrotat. Els fidels d'al-Ashath encara dominaven algunes ciutat: Muhammad ibn Sad ibn Abi Wakkas havia ocupat Madain i el quraixita Ubayd Allah ibn Samura havia reconquerit Bàssora. Al-Hajjaj al cap d'un mes es va posar en campanya contra aquestes restes dels rebels i després de 15 dies els va derrotar a Maskin a la vora del Dudjayl al Khuzistan, (finals del 701). Al-Ashath va fugir cap a Sistan perseguit per una columna del seu rival dirigida per Umara ibn al-Tamim. Una vegada a Sistan el seu amil (governador militar) de Zarandj li va refusar l'entrada; el de Bust el va obrir però el va fer presoner; el zunbil de Kabul es va presentar i va obligar a l'amil a deixar lliure al general, i complint la seva paraula se'l va emportar sota la seva protecció cap a Kabul. Al Sistan van arribar seixanta mil refugiats que fugien de la repressió. Aquestos rebels van convidar a al-Ashath a reprendre la lluita. El general d'al-Hajjaj, Umara, s'acostava i els refugiats creien que no podrien resistir i consideraven el millor retirar-se cap al Khurasan on reclutarien noves forces i es mantindrien fins a la mort del cap enemic o del califa. Quan un grup de dos mil homes manats per Ubayd Allah ibn Samura es va passar a l'enemic, al-Ashath es va retirar dels combats al·legant la manca de concòrdia i es va refugiar altre cop amb el zunbil de Kabul. Els que no el van seguir van escollir com a cap a l'haiximita Abd-ar-Rahman ibn Abbas ibn Rabia ibn al-Harith ibn al-Muttalib (també esmentat com Abd-ar-Rahman ibn Ayash ibn Abi Rabia ibn al-Harith ibn Abd-al-Muttalib) però combatuts pel general Yazid ibn al-Muhallab foren aplanats i els caps principals fets presoners i executats; van seguir execucions en massa ordenades per al-Hajjaj. Durant un parell d'anys el governador iraquià va pressionar al zunbil per entregar al seu protegit i finalment aquest va cedir; es diu que abans de ser entregar al-Ashath fou mort pel mateix zunbil o va morir de malaltia i el seu cap fou enviat al governador, però el relat més repetit és que quan estava encadenat en el castell de Rukhkhadj per ser entregat es va tirar de dalt baix arrossegant a l'home que aguantava les seves cadenes (704). (ca)
- عبد الرحمن بن محمد الكندي كان قائداً عسكرياً أموياً من أهل الكوفة وأشرافها وصاحب أعنف الثورات ضد الدولة الأموية بدأ عبد الرحمن كأي قائد عسكري حليف لبني أمية وضم عددا كبيراً من البلدان لصالح الدولة الأموية ولم تكن أسباب خروجه دينية على الإطلاق (ar)
- Abd al-Rahman ibn Muhammad ibn al-Ash'ath (Arabic: عبد الرحمن بن محمد بن الأشعث, romanized: ʿAbd al-Raḥmān ibn Muḥammad ibn al-Ashʿath; died 704), commonly known as Ibn al-Ash'ath after his grandfather, was a prominent Arab nobleman and military commander during the Umayyad Caliphate, most notable for leading a failed rebellion against the Umayyad viceroy of the east, al-Hajjaj ibn Yusuf, in 700–703. Ibn al-Ash'ath was a scion of a noble family of the Kinda tribe that had settled in the Arab garrison town of Kufa in Iraq. He played a minor role in the Second Fitna (680–692) and then served as governor of Rayy. After the appointment of al-Hajjaj as governor of Iraq and the eastern provinces of the Caliphate in 694, relations between al-Hajjaj and the Iraqi tribal nobility quickly became strained, as the policies of the Syria-based Umayyad regime aimed to reduce the Iraqis' privileges and status. Nevertheless, in 699, al-Hajjaj appointed Ibn al-Ash'ath as commander of a huge Iraqi army, the so-called 'Peacock Army', to subdue the troublesome principality of Zabulistan, whose ruler, the Zunbil, vigorously resisted Arab expansion. In 700, al-Hajjaj's overbearing behaviour caused Ibn al-Ash'ath and the army to revolt. After patching up an agreement with the Zunbil, the army marched back to Iraq. On the way, the mutiny against al-Hajjaj developed into a full-fledged anti-Umayyad rebellion and acquired religious overtones. Al-Hajjaj initially retreated before the rebels' superior numbers, but quickly defeated and drove them out of Basra. Nevertheless, the rebels seized Kufa, where supporters started flocking. The revolt gained widespread support among those who were discontented with the Umayyad regime, especially the religious zealots known as Qurra ('Quran readers'). Caliph Abd al-Malik tried to negotiate terms, including the dismissal of al-Hajjaj, but the hardliners among the rebel leadership pressured Ibn al-Ash'ath into rejecting the Caliph's terms. In the subsequent Battle of Dayr al-Jamajim, the rebel army was decisively defeated by al-Hajjaj's Syrian troops. Al-Hajjaj pursued the survivors, who under Ibn al-Ash'ath fled east. Most of the rebels were captured by the governor of Khurasan, while Ibn al-Ash'ath himself fled to Zabulistan. His fate is unclear, as some accounts hold that the Zunbil executed him after al-Hajjaj demanded his surrender, while most sources claim that he committed suicide to avoid being handed over to his enemies. The suppression of Ibn al-Ash'ath's revolt signalled the end of the power of the tribal nobility of Iraq, which henceforth came under the direct control of the Umayyad regime's staunchly loyal Syrian troops. Later revolts, under Yazid ibn al-Muhallab in 720 and Zayd ibn Ali in 740, also failed, and it was not until the success of the Abbasid Revolution that the Syrian dominance of Iraq was broken. (en)
- Abd al-Raḥmān ibn Muḥammad ibn al-Ashaz o Abderramán ibn Muhammad ibn al-Ashaz (en árabe, عبد الرحمن بن محمد بن الأشعث), conocido generalmente como Ibn al-Ashaz por su abuelo, era hijo del sobrino del primer califa ortodoxo Abu Bakr, Muhammad ibn al-Ashaz. Fue un destacado noble y general árabe de principios del Califato omeya, conocido principalmente por acaudillar una fallida rebelión contra el virrey omeya del este, Al-Hayyach ibn Yúsuf, en 700-703. Vástago de una distinguida familia de la nobleza kindaíta, tuvo un papel menor en la Segunda Fitna (680-692) y luego desempeñó el cargo de gobernador de Rayy. Ibn Yusuf fue nombrado gobernador de Irak tras matar a Abd Allah ibn al-Zubayr, el nieto de Abu Bakr, y restableció la autoridad omeya en La Meca. Tras este nombramiento, que aconteció en el 694 y vino acompañado por el del gobierno de las provincias orientales del califato, las relaciones entre el altivo y despótico Ibn Yusuf y la nobleza iraquí se agriaron pronto. No obstante, en 699 o 700, Ibn Yusuf nombró a Ibn al-Ashaz jefe de un gran ejército, el llamado «Ejército del Pavo Real», que debía subyugar el problemático principado de , cuyo señor, el Zunbil, se oponía enérgicamente a la expansión árabe. Durante la campaña, la actitud tiránica de Ibn Yusuf hizo que Ibn al-Ashaz se rebelase al frente de sus tropas. Pactó con el Zunbil y emprendió el regreso a Irak; de camino, el motín se transformó en rebelión general contra los omeyas. Al principio Ibn Yusuf se replegó dada la superioridad numérica de los sublevados, pero pronto los venció y expulsó de Basora. Pese a ello, los rebeldes se apoderaron de Kufa, a donde empezaron a confluir los desafectos. Los descontentos con los omeyas se unieron a la rebelión, entre los que destacaban los eruditos religiosos denominados qurrāʾ («lectores del Corán»). El califa Abd al-Málik intentó negociar con los alzados y se ofreció a destituir a Ibn Yusuf, pero los más radicales de los cabecillas rebeldes animaron a Ibn al-Ashaz a no pactar. En la subsiguiente , Ibn Yusuf y sus tropas levantinas debelaron al ejército rebelde. El vencedor persiguió a los sublevados que sobrevivieron al choque que, dirigidos por Ibn al-Ashaz, huyeron al este. La mayoría cayó en manos del gobernador de Jorasán, y el propio Ibn al-Ashaz escapó a Zabulistán. Se desconoce su final: algunas fuentes indican que el Zunbil acabó por darle muerte por insistencia de Ibn Yusuf, mientras que otras, mayoritarias, afirman que se suicidó para evitar ser entregado a sus enemigos. El aplastamiento de la rebelión de Ibn al-Ashaz supuso el fin del poder de la nobleza tribal iraquí, que a partir de entonces quedó sometida al estrecho control de las tropas levantinas, férreamente fieles a los omeyas. Otros levantamientos posteriores, acaudillados por Yazid Ibn al-Muhallab y Zayd ibn Alí también fracasaron; solo la rebelión abasí puso fin al dominio levantino en Irak. (es)
- Abd er-Rahman ibn Mohammed ibn el-Achath (mort en 704) était un général arabe. Parent d’el Hadjdj, principal lieutenant du calife Abd el-Malik, il entreprit en 699 la conquête de l’Afghanistan mais trahit son souverain pour s’allier aux Zunbils, roi de Kaboul et de Zabol. Après avoir refusé toute négociation, il fut finalement battu par les troupes du calife et, fait prisonnier, se suicida en se jetant du haut d’une tour.
* Portail du monde arabo-musulman
* Portail du haut Moyen Âge
* Portail de l’histoire militaire (fr)
- Abdurrahman bin Muhammad bin Al-Asy'ats Al-Kindi (bahasa Arab: عبد الرحمن بن محمد بن الأشعث الكندي) adalah seorang tokoh dari Bani Kindah yang pernah menjabat sebagai gubernur negeri Sijistan dan pernah memimpin pasukan untuk menyerang negara Ratbil. (in)
- ʿAbd al-Raḥmān b. al-Ashʿath (in arabo: عبد الرحمن بن الأشعث; ... – 704) è stato un politico e militare arabo. Esponente dell'"aristocrazia" islamica di Bassora (i cosiddetti Ashrāf, ʿAbd al-Raḥman al-Ashʿath fu Governatore di Rayy (Persia). Dopo la sua nomina però le relazioni tra il potente al-Ḥajjāj b. Yūsuf, Wālī di Kufa dal 694, e l'ambiente basriota divennero sempre più tese e ostili: frutto di una strutturale ostilità dei siriani omayyadi nei confronti degli iracheni filo-alidi, che si esprimeva anche nella paga ridotta assegnata a questi ultimi nelle armate califfali rispetto al soldo attribuito alle fedeli truppe di élite siriane. Nel 699 o nel 700, al-Ḥajjāj ordinò a Ibn al-Ashʿath di mettersi alla guida di un imponente esercito, le cui uniformi e le cui armi erano tanto belle e splendenti, oltre ad ospitare non pochi uomini appartenenti alla ricca società basriota, da essere subito chiamato "Esercito del Pavone" (jaysh al-ṭawāwīs). Il fine era quello di sottomettere il principato dello Zabulistān (attuale Afghanistan), il cui signore, lo Zunbīl, resisteva con tenacia e abilità all'espansionismo arabo-musulmano.Nel 700, durante quella campagna militare, Ibn al-Ashʿath e i suoi guerrieri iracheni si ribellarono però nel Sigistan ad al-Ḥajjāj e al califfo omayyade Abd al-Malik, probabilmente a causa delle snervanti e continue intromissioni del Wālī di Kufa che, ad esempio, pretendeva che non vi fossero pause nelle sfiancanti azioni belliche, condotte in un ambiente particolarmente ostico e poco conosciuto. Sotto il comando di Ibn al-Ashʿath, tornarono in Iraq, dove sconfissero al-Ḥajjāj la sera del 25 gennaio 701 a Dujayl, presso Tustar, costringendo il Governatore d'Iraq a fuggire verso Baṣra, e poco dopo l'esercito ribelle s'impadronì di Kufa. La reazione omayyade non si fece attendere troppo e Ibn al-Ashʿath fu sconfitto nel 701 a Dayr al-Jamājim (aprile 701) e costretto a fuggire, cercando rifugio presso il suo avversario originario, lo Zunbīl.Questi però lo uccise proditoriamente per ingraziarsi il Califfo o, secondo un'altra versione, ʿAbd al-Rahman al-Ashath avrebbe preferito gettarsi dagli spalti del castello di Rukhkhayj per evitare di essere consegnato nelle spietate mani di al-Ḥajjāj. (it)
- Abederramão, Abderramão, Abderramane ou Abederramane ibne Maomé ibne Alaxate (em árabe: عبد الرحمن بن محمد بن الأشعث; romaniz.: ʿAbd al-Raḥmān ibn Muḥammad ibn al-Ashʿath), comumente conhecido como ibne Alaxate em homenagem a seu avô Maomé ibne Alaxate. Foi um distinto nobre e general árabe durante o Califado Omíada, mais notável por liderar uma rebelião fracassada contra o vice-rei omíada do leste, Alhajaje ibne Iúçufe, em 700-703. Descendente de uma família distinta da nobreza tribal quindida, desempenhou um papel menor na Segunda Fitna (680–692) e depois serviu como governador de Rei. Alhajaje foi nomeado governador do Iraque depois de matar Abedalá ibne Zobair, o neto do califa Abacar (r. 632–634), e restaurar o governo omíada em Meca. Após a nomeação de Alhajaje como governador do Iraque e das províncias orientais do califado em 694, as relações entre o altivo e autoritário Alhajaje e a nobreza iraquiana rapidamente se tornaram tensas. No entanto, em 699 ou 700, Alhajaje nomeou ibne Alaxate comandante de um enorme exército iraquiano, o chamado "Exército Pavão", para subjugar o problemático , cujo governante, , resistiu vigorosamente a expansão árabe. Durante a campanha, o comportamento autoritário de Alhajaje fez com que ibne Alaxate e o exército se rebelassem. Depois de conseguir um acordo com o Zumbil, o exército começou sua marcha de volta ao Iraque. No caminho, um motim contra Alhajaje se transformou em uma rebelião antiomíada completa. Alhajaje inicialmente recuou diante do número superior dos rebeldes, mas rapidamente os derrotou e expulsou de Baçorá. Mesmo assim, os rebeldes capturaram Cufa, onde os apoiadores começaram a se aglomerar. A revolta ganhou amplo apoio entre aqueles que estavam descontentes com o regime omíada, especialmente os estudiosos religiosos conhecidos como curra ("leitores do Alcorão"). O califa Abedal Malique (r. 685–705) tentou negociar os termos, incluindo a demissão de Alhajaje, mas a linha dura entre a liderança rebelde pressionou ibne Alaxate a rejeitar os termos do califa. Na batalha subsequente de , o exército rebelde foi derrotado de forma decisiva pelas tropas sírias de Alhajaje. Alhajaje perseguiu os sobreviventes, que sob o comando de ibne Alhajaje fugiram para o leste. A maioria dos rebeldes foi capturada pelo governador do Coração, enquanto o próprio ibne Alaxate fugiu para o Zabulistão. Seu destino não é claro, já que alguns relatos afirmam que, após longa pressão de Alhajaje para rendê-lo, Zumbil o executou, enquanto a maioria das fontes afirma que cometeu suicídio para evitar ser entregue a seus inimigos. A supressão da revolta assinalou o fim do poder da nobreza tribal do Iraque, que passou a ficar sob o controle direto das leais tropas sírias do regime omíada. Revoltas posteriores, sob e , também falharam, e foi somente com o sucesso da Revolução Abássida que o domínio sírio no Iraque foi quebrado. (pt)
- Абдуррахман ибн Мухаммед ибн аль-Ашас аль-Кинди (араб. عبد الرحمن بن محمد بن الأشعث الكندي; погиб в 704) — известный арабский военачальник времён династии Омейядов, предводитель против халифа в 700—704 годах. (ru)
|
