Antoni Puig i Gairalt
Antoni Puig i Gairalt (l'Hospitalet de Llobregat, 28 d'agost de 1887 - Barcelona, 17 d'octubre de 1935)[1][2][3] fou un arquitecte i músic català,[4] germà del també arquitecte Ramon Puig i Gairalt, amb qui va col·laborar en algunes obres.[5]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 28 agost 1887  l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) |
| Mort | 17 octubre 1935 (48 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | arquitecte |
| Família | |
| Germans | Ramon Puig i Gairalt |
Biografia
modificaEls seus pares eren Ramon Puig i Campreciós, i Madrona Gairalt i Farrès.[2] El matrimoni, amb arrels documentades a l’Hospitalet, tingué un primer fill, Ramon (1886-1937), i una filla, Maria (1896-?).[1]
De jove, un cop finalitzats els seus estudis secundaris, començà a treballar de paleta per donar a continuïtat al negoci familiar dirigit pel seu pare, conegut mestre d’obres hospitalenc, que el 1898 va treballar per Antoni Gaudí a la Casa Calvet. Fou un amant de la gimnàstica i dels esports, en que practicà més d’un, tot i que els seu preferit era el futbol.[6]
Va iniciar els estudis de música al Conservatori del Liceu, on el curs 1903-1904 s’inscriví a les classes de solfeig i piano[2] i pintura, a l'Escola d'Art de Francesc d'Assís Galí i Fabra.[4] Amb 22 anys, començà els estudis d’arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona i obtingué brillantment el títol d’arquitecte el 29 de juliol del 1918,[6][7] en una època en què l’estil Modernista era criticat i el l’estil Noucentisme reclamava una arquitectura més avançada, actual i amb un estil genuïnament català. Estil que en la seva primera fase creativa l’Antoni va seguir.[2]
Durant els seus estudis, projectà en estil classicista un gran auditori de concerts i tan bon punt obtingué el títol d’arquitecte, reformà unes cases a Cerdanyola del Vallès (1919-1920).[4]
No va tenir la responsabilitat del càrrec d'arquitecte municipal del seu germà, i tingué com a clients personalitats de la burgesia.[5] La seva carrera, breu i més selecta, el va situar entre els primers arquitectes catalans de la seva generació.[4] Situat en el període noucentisme, va mirar de retrobar un estil genuïnament català i clàssic a la vegada. D'aquest període són el Casal del Molí Vell a Gelida (1920-1921) i la Casa Guarro a Sarrià (1921-1923).[4] I col·laborà amb el seu germà Ramon, en la redacció d’un projecte d’estil historicista d’un gran Teatre per a la Ciutat de Barcelona (1921).[8][9]
A la segona meitat dels anys 1920, s'identificà amb l'art déco parisenc, que plasmà a la Casa Vídua de Guarro (1922-1926) i a l'Antic Edifici de la Companyia Espanyola d'Assegurances (1926-1928), ambdós de Barcelona. A Sabadell, va projectar el 1925 una casa amb negoci de venda d'automòbils per a Antoni Oliver i Sallarès, germà de Pere Quart, en estil d'influències déco,[10] al carrer de la Concepció, 46.
Pel que fa a la seva actuació al Baix Llobregat, se'n destaca la "Casa Cervelló"[11] (1931) a Begues, d’un estil noucentista menys rígid,[4] que després de l'encertada restauració de què ha estat objecte, constitueix un excel·lent exemple dels postulats defensats per Le Corbusier.[5]
Un aspecte importantíssim clau per a la seva formació fou la participació en congressos internacionals a França, Viena o Berlín, així com una valuosa biblioteca que era el contrapunt de reflexió per no restar al marge dels corrents arquitectònics moderns.[5]
La obra més destacada i emblemàtica de la seva carrera és la fàbrica Myrurgia de Barcelona (1928-1930), per la qual va guanyar el concurs anual d'edificis artístics en la seva darrera edició. Va ser encarregada per Esteve Monegal, propietari de la indústria perfumera i home del noucentisme. Dins d'un estil general noucentista i racionalista amb influencies del formalisme d’Auguste Petrret, la construcció fou considerada una de les primeres aportacions a Catalunya de la nova plasticitat constructiva.[6] Aquest projecte havia estat exposat a la Mostra d'Arquitectura organitzada pels membres del GATCPAC a les Galeries Dalmau de Barcelona l'abril del 1929.[4]
El juliol del 1932, participà al 1er Congrés d’Arquitectes de Llengua Catalana, organitzat a Barcelona per l’Associació d’Arquitectes de Catalunya amb la protecció de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona.[12][13] També intervingué en el 2n Congrés Universitari Català.[6]
Va formar part de la Comissió d’Educació General de la Mancomunitat i fou membre de la Junta Municipal d’Exposicions de l’Art.[14]
Durant tres anys (1931-1933), treballà intensament en l’avantprojecte d’aeroport per la ciutat de Barcelona, però que per raons polítiques i econòmiques no es va materialitzar.[6][7]
Va col·laborar amb l'escultor Josep Clarà en el Monument d'Espanya a l'Uruguai (Montevideo, 1932).[6] Va ser l'autor de la casa d'Eugeni Xammar a l'Ametlla del Vallès, així com del xalet de Conxita Puig a Castelldefels (1932).[15][4]
Com a músic, interpretà al piano obres clàssiques de Schumann, Mozart, César Franck i sobretot J. S. Bach. Actuava com a solista o acompanyant al mestre Pau Casals o la soprano liedista Mercè Plantada i fins i tot tocà a quatre mans amb la famosa clavecinista polonesa Wanda Landowska, de qui era amic.[16][6] Fou fundador i vicepresident de l'Associació de Musica da Càmera de Barcelona (1929).
Va morir a Barcelona el 17 d'octubre de 1935[4] mentre dirigia la reforma noucentista de la casa i el jardí de Pau Casals a la platja de Sant Salvador (Baix Penedès)[6] El seu cos està enterrat a Sant Genís dels Agudells.[15]
Fou fundador i vicepresident de l’Associació de Música de Cambra de Barcelona (1929), així com a soci numerari del GATCPAC,[4] membre de l'Acadèmia de les Belles Arts de Catalunya, de la Junta del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears i també membre del Patronat de l'Orquestra Pau Casals.[3]
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 Suàrez, Alícia; Vidal, Mercè. Els arquitectes Antoni i Ramon Puig Gairalt: Noucentisme i modernitat. Barcelona: Curial Edicions Catalanes. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993. ISBN 978-84-7826-484-1.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «Antoni Puig y Gairalt». Db-e. Real Academia de la Historia.
- ↑ 3,0 3,1 , 18-10-1935, p. 3.
- ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 «Antoni Puig i Gairalt». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Duran i Albareda, 2002.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 Marcé i Sanabra, Francesc. Hospitalencs d'ahir. L'Hospitalet de Llobregat: Ateneu de Cultura Popular, 1994, p. 414-420. ISBN 84-604-9519-1.
- ↑ 7,0 7,1 «PUIG I GAIRALT, Antoni». Arxiu del COAC.
- ↑ «Ramon Puig i Gairalt». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Ramon Puig Gairalt». Arquitectura Catalana.
- ↑ Casamartina i Parassols, Josep «Que no me toquen la Bemba, cariño». El País, 07-01-2004.
- ↑ Begues, Ajuntament de. «Casa Cervelló». [Consulta: 21 abril 2024].
- ↑ «Primer Congrés d'Arquitectes de Llengua Catalana». La Humanitat, 04-07-1932, pàg. 2.
- ↑ «Antoni Puig i Gairalt». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Puig i Gairalt, Antoni - Inventari» (en català). Arxiu Municipal de L'Hospitalet. [Consulta: 14 juliol 2023].
- ↑ 15,0 15,1 Rovira i Gimeno, 1980.
- ↑ Casamartina i Parassols, Josep «Grandesa i misèries de Lil·liput». "La mirada", de Miquel Bach, publicat per la Fundació La Mirada, 2018, pàg. 19.
Bibliografia
modifica- Duran i Albareda, Montserrat; Torres, Francesc Santolàri; Lacuesta; Vidal, Mercè «Síntesis biogràfiques de diferents arquitectes històrics amb activitat a la comarca del Baix Llobregat: (Josep M. Jujol; Joan Gumà; Cristóbal Cascante; Antoni i Ramon Puig Gairalt)». Materials del Baix Llobregat, 2002, pàg. 89–101.
- Rovira i Gimeno, Josep Maria «Antoni Puig Gairalt: exquisitez y realidad». Carrer de la ciutat, 11, 1980.
- Suàrez, Alícia; Vidal, Mercè. Els arquitectes Antoni i Ramon Puig Gairalt. Noucentisme i Modernitat. Curial Edicions Catalanes. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993.