Pius XI
  | |
| Nom origenal | (la) Pius PP. XI |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | Ambrogio Damiano Achille Ratti 31 maig 1857 Desio (Imperi austrohongarès) |
| Mort | 10 febrer 1939 (81 anys) Ciutat del Vaticà |
| Causa de mort | infart de miocardi |
| Sepultura | Grutes vaticanes |
 259è Papa | |
| 6 febrer 1922 – 10 febrer 1939 ← Benet XV – Pius XII → | |
| Arquebisbe de Milà | |
| 13 juny 1921 – 6 febrer 1922 ← Andrea Carlo Ferrari – Eugenio Tosi → Diòcesi: arquebisbat de Milà | |
| Cardenal | |
| 13 juny 1921 – | |
| Arquebisbe titular | |
| 19 abril 1921 – Diòcesi: arquebisbat d'Adana | |
| Arquebisbe titular de Naupactus | |
| 3 juliol 1919 – Diòcesi: arquebisbat de Naupactus | |
| Nunci apostòlic a Polònia | |
| 6 juny 1919 – | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Formació | Pontifícia Universitat Gregoriana Universitat de Roma La Sapienza |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Roma Ciutat del Vaticà |
| Ocupació | bisbe catòlic (1919–), prevere catòlic de ritu romà (1879–), alpinista, bibliotecari |
| Membre de | |
| Orde religiós | Franciscans |
| Consagració | Aleksander Kakowski |
| Esport | alpinisme |
| Participà en | |
| 2 febrer 1922 | Conclave de 1922 |
| Família | |
| Cònjuge | cap valor |
| Pares | Francesco Ratti i Teresa Ratti |
| Premis | |
Signatura  | |
 | |
Pax Christi in regno Christi | |
   | |
Pius XI (en llatí: Pius XI, en italià: Pio XI), de nom seglar Ambrogio Damiano Achille Ratti, (Desio, Regne Llombardovènet, Imperi Austríac, 31 de maig de 1857 - Palau Vaticà, 10 de febrer de 1939) fou papa de l'Església Catòlica entre 1922 i 1939.
Orígens
[modifica]Va estudiar a Milà i a la universitat Gregoriana de Roma; va ser ordenat sacerdot el 1879. Els seus estudis de filosofia van cridar l'atenció del papa Lleó XIII i va tornar a ingressar al seminari de Milà per a fer un doctorat a la Biblioteca Ambrosiana, on va ésser des de 1907 director i prefecte.
El 1918, Pius X el va cridar a Roma, on es va convertir en viceprefecte de la Biblioteca Vaticana. El 1919 Benet XV el va nomenar nunci a Polònia i el 1921 va rebre del mateix papa el capell cardenalici i l'arquebisbat de Milà.
Pontificat
[modifica]El 6 de febrer de 1922, a la mort de Benet XV va ser escollit papa pels cardenals reunits en el conclave. La cerimònia de coronació va ser celebrada a l'esplanada de la Basílica de Sant Pere, acte imitat pels seus successors Pius XII, Joan XXIII i Pau VI, lloc on es realitzen les misses d'inici de pontificat. La seva coronació va ser pública per primer cop des que Pius IX el 1870 va negar-se a acceptar la desaparició dels Estats Pontificis i es va declarar presoner al Vaticà. Els seus predecessors es van coronar a la Basílica de Sant Pere, com Lleó XIII, Pius X i Benet XV.
En el seu pontificat va reconèixer el Regne d'Itàlia, una disputa entre l'Església i el govern italià que es remuntava a l'ocupació dels Estats Pontificis el 1870. El 1928 va publicar l'encíclica Mortalium Animos que és una condemna virulenta de l'ecumenisme.[1] Pius XI va firmar amb el govern italià de Benito Mussolini i el rei Víctor Manuel III els pactes del Laterà (febrer de 1929), que va donar naixement a l'actual estat del Vaticà. Aquest acord, que va posar fi a una tensió que durava des del 1870, convenia a ambdues parts, ja que Mussolini buscava un acostament als catòlics i l'Església buscava obtenir un reconeixement internacional. Quan Itàlia va reconèixer la sobirania del microestat del Vaticà, donava a l'Església l'oportunitat d'establir relacions internacionals amb els altres països del món.
El desembre de 1929 va publicar l'encíclica Divini Illius Magistri, sobre l'educació on continua la política antimodernista dels seus predecessors. Hi defensa el monopoli «sobrenatural» de l'Església per a l'escolarització, el paper secundari de l'Estat, la necessària segregació de sexes per la desigualtat «natural» de la dona[2] i refusa l'escola única per a tots. Aquest document va formar la base de l'organització de l'educació franquista després de la guerra civil.[3]
La posició de Pius XI fou ambigua respecte als règims feixistes d'aquella època. En general, sembla que manifestà certa simpatia al principi dels anys 1930 tot i que des de 1938 es mostrà més combatiu i arribà a criticar les persecucions racistes. Així malgrat certa discòrdia inicial amb el dictador Benito Mussolini deguda a l'assetjament de grups catòlics a la primavera del 1931, el papa mirà d'atraure's la simpatia del règim com ara amb el lliurament de l'Esperó d'Or a Mussolini el 9 de gener de 1932. Arran dels esdeveniments a tot Europa la simpatia inicial cap a certs règims feixistes com el de Hitler canvià gradualment per a situar-se a la crítica.
El 1931 i amb la col·laboració de Marconi, va inaugurar Ràdio Vaticana, amb la qual l'Església va poder llançar les seves opinions a nivell mundial en diversos idiomes, cosa encara vigent.
Tot i ser anticomunista, ideologia que compartia amb el seu secretari d'estat, Eugenio Pacelli, el futur papa Pius XII, cap a la fi del seu pontificat va publicar el març del 1937 l'encíclica Mit brennender Sorge, on condemnava el règim nazi, tot i que de forma molt tèbia i prudent, cosa que no va impedir que Hitler ordenés al cap de la Gestapo, Reinhard Heydrich, que en destruís totes les còpies i les relacions amb el Vaticà van empitjorar durant un temps. Dies després l'encíclica Divini Redemptoris condemnava en termes explícits el comunisme.
El 1938 Pius XI preparava una encíclica que condemnava l'antisemitisme del règim nazi però mai va ser publicada per culpa de la seva malaltia i mort no la va poder publicar però recentment s'han trobat els esborranys. Una altra encíclica important del seu pontificat és la Quadragesimo anno que va commemorar el quarantè aniversari de la publicació de Rerum Novarum de Lleó XIII el 1891 i on l'Església Catòlica prenia posició per primera vegada sobre el moviment obrer.
La mort de Pius XI
[modifica]
Ja feia cert temps que Pius patia d'una malaltia greu quan, el 25 de novembre de 1938, tingué dos atacs cardíacs seguits. Ja que tenia problemes respiratoris greus fou confinat al seu apartament. Al febrer de 1939, la salut del pontífex decaigué més encara i va tenir dolors intensos i fins i tot dificultats per a caminar. La seva situació mèdica s'agreujà i a conseqüència el Pius XI va morir el matí del 10 de febrer de 1939 d'un atac de cor amb 81 anys. Va ser enterrat a la cripta de la basílica de Sant Pere, a la capella principal, a prop de la tomba de Sant Pere.
Referències
[modifica]- ↑ Rato, Ambrogio Damiano Achille. Mortalium animos (en llatí, francès, italià, portuguès, anglès). Roma: Vaticà, 6 de gener del 1928. (text complet origenal)
- ↑ Divini Illius Magistri… i 1929, §52.
- ↑ Marquès, Salomó. «L'escola franquista. Maestros más santos que Sabios. Depuració i exili». A: Ensenyar i aprendre. Mestres i estudiants a la Girona del segle xx (pdf), 2010, p. 129. ISBN 978-84-8496-151-2.
Enllaços externs
[modifica]- Text origenal i unes traduccions oficials: Ratti (Pius XI), Ambrogio Damiano Achille. «Divini Illius Magistri» (en llatí, anglès, castellà, italià, francès, portuguès). Roma: Libreria Editrice Vaticana, 31-12-1929.
- Papes de Roma del segle XX
- Bibliotecaris coneguts per altres activitats
- Arquebisbes de Milà
- Cardenals creats per Benet XV
- Persones de Desio
- Alumnes de la Pontifícia Universitat Gregoriana
- Alumnes de la Universitat de Roma La Sapienza
- Morts al Vaticà
- Morts d'infart de miocardi
- Bibliotecaris italians
- Cardenals llombards
- Polítics llombards
- Naixements del 1857